PRÒLEG

       Hola , som Santi Micó, Rubén Colomer, Marc Pastor i Pau Llop, estudiants de 2on de CAFE (Ciències de l’Activitat Física i l’Esport) de la Universitat de València. El blog que exposem a continuació forma part d’un treball pertanyent a l’assignatura “El joc educatiu” i està basat concretament en els jocs paradoxals. En aquest ens hem preocupat, bàsicament, en tractar en què consisteixen i quina és la importància educativa d’aquest tipus de joc, deixant patent també una progressió metodològica que ajude a entendre les seues característiques.

1.INTRODUCCIÓ

         Els jocs paradoxals són un tipus de jocs poc coneguts i per tant poc utilitzats en les sessions d’Educació Física en diversos àmbits. Es tracta de jocs pertanyents a la cultura occidental, on primen sobre altres aspectes, els components de relació interpersonal i soci afectius. Per tant, i com vorem a continuació, els jocs paradoxals es basen en la interacció entre els individus que es troben jugant.

2.APROXIMACIÓ CONCEPTUAL

     Abans de centrar-nos en l’apartat que ens ocupa, trobem necessari realitzar una aproximació a certs conceptes rellevants a l’hora de parlar d’aquests tipus de jocs, referent a les xarxes de comunicació que poden donar-se:

2.1 Xarxa de comunicació d’exclusivitat: la característica principal d’aquesta xarxa és que els jugadors no poden ser simultàniament companys i adversaris, cada jugador sap qui son els seus companys i els seus adversaris. Dins d’aquesta xarxa de comunicació trobem dos tipus:

•     Estable: en aquest tipus de joc, no hi ha cap possibilitat de cooperar en cap jugador de l’equip contrari, els jugadors sempre pertanyen al mateix equip. 

•   Inestable: en aquests jocs, estan clarament definides les relacions de col•laboració i oposició per la pertinença  a un equip o al desenvolupament d’un rol. Aquests jocs, a la vegada, poden dividir-se en:

Ø Permutants: per exemple, en el joc de pillar, el que té el rol de perseguidor, quan toca a algun perseguit, canvia el rol amb ell.

            

Ø Convergents: amb el mateix exemple que abans, si el perseguidor toca a un perseguit, este passa a ser perseguidor en companyia del que l’ha tocat.

Ø Fluctuants: aquest tipus permet que, amb alguna acció o amb algun element, salvar-te de ser pillat. Per exemple, en el joc de pillar, quan fas STOP, et quedes quiet i no pots ser agafat. O “la pilota salvadora”, que si tens el baló a les mans no pots ser agafat.

2.2 Xarxa de comunicació d’ambivalència: en aquests jocs, qualsevol jugador, en tot moment, pot actuar com a company i/o adversari. Dins d’aquesta xarxa de comunicació trobem també dos tipus:

• Estable: en aquest tipus de joc, el tret d’estabilitat obliga a pertànyer al mateix equip durant tot el joc, pero l’ambivalència planteja la possibilitat de cooperar en jugadors de l’equip contrari, permitint les relacions de solidaritat i rivalitat.

• Inestable: aquests jocs impliquen que tots els jugadors poden mantindre relacions d’oposició i colaboració i, a mes a mes, poden canviar de manera repentina el rol o la pertinença a un equip.

3.INTERÉS DELS JOCS PARADOXALS EN L’EDUCACIÓ

Els jocs paradoxals, i en general, tots els jocs, presenten una gran importància per a educar-se de la manera més divertida i original.

El joc deu entendre’s com una realitat activa, associada a una inversió de energia de plaer, complementaria a la energia utilitzada en el treball o en altres activitats series.

Qualsevol individu mostra una especial motivació pel joc, predisposició quasi instintiva, facilitada quan les circumstàncies de l’entorn són favorables i quan la persona mostra una actitud juvenil. El joc compleix una funció d’ autoexercici però no és una preparació per a la vida adulta. La vida adulta és complicada i les derrotes poden no tindre solució, en el joc sí.

D’ acord amb la lògica interna del joc, les activitats lúdiques que més afavoreixen el desenvolupament d’ aquest nivell, són aquelles que disposen un sistema de relacions motrius molt simple, ja que el seu principal objectiu es troba en aprofitar al màxim les fonts energètiques de l’organisme, en adaptar-se a la manipulació dels objectes o en descodificar la informació que prové de l’entorn. En aquest apartat no és imprescindible interactuar amb els altres protagonistes, per això les xarxes de comunicació motriu d’ aquests jocs poden ser molt simples – exclusius i estables- (Parlebas, 1981).

J. Piaget (1961) formula una teoria cognitiva, relacionant el joc amb el desenvolupament de la intel·ligència. Distingeix els processos d’ assimilació (transformació de la informació de l’ exterior) i acomodació (ajust de l’organisme per integrar la informació extrínseca). El nen creix i estructura la seua intel·ligència mitjançant els jocs d’ exercici i els jocs de regles. Aquests últims jocs impliquen un pacte amb la resta de participants.

Aquest grup de teories mostra la gran capacitat intel·lectual del joc. La persona que juga intervé en processos psicològics superiors, en  els quals s’ activen valors cognitius, afectius, reals i imaginaris. Mitjançant el joc, ens enfrontem a una realitat fictícia, ja que no te la mateixa importància que la vida seria (Bateson, 1976).  El joc projecta tot un món de fantasies i simbolismes, que ens remeten a una activitat mental però també cultural. En aquest sentit la regla, el pacte amb la resta ens permet compartir el plaer del joc amb altres persones.

A l’ hora de plantejar aplicacions pràctiques del joc és necessari valorar l’ activitat molt seriosament, atenent les necessitats i característiques individuals dels actors. Una utilització adequada del joc deurà servir per a que la persona aprengués a conèixer millor les seues limitacions, facilitant l’ afirmació i acceptació de la seua personalitat. En aquest apartat resulta convenient fixar objectius que inclouen potenciar la fantasia, la imaginació, la creativitat, el repte, el compromís, i la intel·ligència.

Els jocs que millor potencien aquest nivell són aquells que disposen d’ una lògica interna amb les següents característiques:

      Jocs amb un sistema de comunicacions motrius simple, amb rols i subrols basats en la consecució de nous reptes o desafiaments.

      Jocs amb subrols que exigeixen una alta presa de decisions amb la possibilitat de donar lloc a diferents respostes davant d’ una  mateixa situació, on es troben els jocs paradoxals, que són els que ens interessen.

      - Jocs soci motors  de cooperació, basada en la improvisació, la creativitat, la imaginació i  la expressió.

     - Jocs de relaxació i reflexió que exigeixen una interiorització i observació crítica de les accions realitzades, ja que en tot el joc la persona resol les situacions motrius mitjançant la seua intel·ligència motriu.

La manera subjectiva de realitzar les accions motrius de cada alumne es correspon amb el concepte sistèmic i unitari de conducta motriu. Açò ostenta una importància capital en l’educació física ja què, sabedors de que la persona no aprèn de mode parcial sinó que capta estructures globals, la noció de conducta motriu permet constatar l’itinerari motor que segueix cada persona de mode diferenciat, podent el pedagog adaptar-se a la seua singularitat. Cada persona al jugar va dibuixant a través de la seua biografia el seu propi itinerari motor, però es el pedagog, a través de les seues observacions, qui pot constatar aquesta evolució. Sense intenció, no hi ha educació. D’ací que l’observació, descripció i catalogació de conductes motrius ha de constituir l’arsenal didàctic i pedagògic del primer ordre de tot professor d’educació física que desitge actuar professionalment amb congruència. (Lagardera i Lavega, 2002).

Les conductes motrius d’aquests jocs van associades a processos de lectura i interpretació de les accions motrius de la resta, anticipació motriu, estratègia motriu, presa de decisions, desafiament o competició. A partir d’aquests processos, podem classificar els jocs en dos grups:

        Jocs de cooperació-oposició.

   Jocs paradoxals. Segons el segon criteri de relació amb el medi es distribueixen dos dominis o classes de jocs:

a)       Jocs en un medi estable, en els que la relació del jugador amb l’espai no genera incertesa, ja què l’espai és regular, conegut, dominat, estandarditzat. Ací les conductes motrius s’associen a l’automatització, la repetició, el control i domini del cos. És el cas de la majoria d’esports.

b)        Jocs en un medi inestable, en els que la relació del jugador amb l’espai genera incertesa, ja què les condicions del terreny canvien degut a la seua irregularitat, la seua fluctuació. Les conductes motrius s’associen a la presa de decisions, l’estratègia, l’anticipació, la intel·ligència motriu, l’aventura. Serveix aquesta síntesi dels principals dominis o àmbits de les situacions motrius que originen els jocs, per a significar que existeix un inesgotable ventall d’opcions de lògiques internes que poden assegurar una excel•lent  pedagogia de les conductes motrius.

En aquest context, els jocs infantil s’han utilitzat amb interessos molt diversos. Així, apareixen vinculats a objectius tan diversos com el desenvolupament de la psicomotricitat, l’ integració social, la formació del caràcter i l’educació moral, la socialització, la millora de la condició física o la iniciació als esports col•lectius. Aquest interès per convertir el joc en una eina educativa, condueix amb freqüència  a domesticar-lo de tal manera, que es converteix en un simple exercici amb una finalitat esportiva, fisiològica o senzillament recreativa.

De forma més concreta, Lavega i Marimón (1996) proposen com a criteri didàctic, l’augment de la dificultat de les relacions a partir de l’anàlisi de les xarxes de comunicació.

Açò implica progressar des de les xarxes exclusives i estables a altres de caràcter ambivalent i inestable, així com, tindre present altres criteris com la xarxa d’interacció de marca o els rols i subrols de jocs.

Aquesta forma d’entendre el joc suposa utilitzar la praxiologia motriu com a lent d’anàlisi del funcionament de les situacions lúdiques.

4.PROGRESSIÓ METODOLÒGICA DEL JOC "EL MOCADORET”

Després de llegir l’article sobre el canvi d’un joc dual a un paradoxal de Sánchez R. (2000) dels apunts de classe, ens va sorgir la idea de plasmar la mateixa progressió amb altre joc diferent del “balón-tiro”. Vam decidir utilitzar el joc d’”El Mocadoret”, un joc conegut per tots i fàcil d’entendre.

En un primer moment, vam realitzar el joc clàssic de “El mocadoret”.

EL MOCADORET		1.EXCLUSIU ESTABLE
Material:	1 mocador
Descripció:	Es divideix la classe en 2 equips. A cada jugador d’aquests se li assigna un nombre, tants com jugadors hi haja. Quan el mestre diga un nombre determinat, els 2 jugadors de cada equip als que els corresponga eixe nombre eixiran corrent a agafar el mocadoret, intentant dur-lo al propi camp sense que el contrari el capture.
Regles:	Si un jugador agafa el mocador i torna al seu propi camp sense ser   capturat, el seu equip tindrà 1 punt; en cas contrari, serà l’altre equip el que aconseguirà el punt. A no ser que siga per a capturar l’adversari que ha agafat el mocador, els jugadors no poden passar al camp contrari. Si ho fan, el punt se li serà entregat directament a l’equip adversari.
Observacions:	Al finalitzar el joc, vam realitzar preguntes als alumnes per a conèixer la seua opinió respecte a si era un tipus de joc paradoxal: la gran majoria va contestar que no, argumentant que es tractava d’un joc dual, on s’enfrontaven dos equips, i per tant, no hi havia possibles aliances o traïcions.
Representació gràfica:

EL MOCADORET		2.EXCLUSIU INESTABLE
Material:	1 mocador
Descripció:	Es divideix la classe en 2 equips. A cada jugador d’aquests se li assigna un nombre, tants com jugadors hi haja. Quan el mestre diga un nombre determinat, els 2 jugadors de cada equip als que els corresponga eixe nombre eixiran corrent a agafar el mocadoret, intentant dur-lo al propi camp sense que el contrari el capture.
Regles:	Aquell que perga, és a dir, no capture al contrari o siga capturat per aquest, passarà a formar part de l’altre equip, tenint que agafar el seu nombre algun dels membres del que era el seu equip. Guanyarà l’equip que aconseguisca fer-se amb tots els membres de l’equip adversari, moment en el que acabarà el joc.
Observacions:	L’actitud dels participants era molt semblant a la de l’exclusiu estable, ja que el joc seguia sent dual. En l’equip que es quedava en  inferioritat els jugadors seguien jugant amb la mateixa intensitat. Els jugadors que canviaven d’equip continuen jugant en   el mateix ritme com si fora l’equip anterior.
Representació gràfica:

EL MOCADORET		3.AMBIVALENT ESTABLE
Material:	1 mocador
Descripció:	Es divideix la classe en 3 equips. A cada jugador d’aquests se li assigna un nombre, tants com jugadors hi haja. Quan el mestre diga un nombre determinat, els 3 jugadors de cada equip als que els corresponga eixe nombre eixiran corrent a agafar el mocadoret, intentant dur-lo al propi camp sense que els contraris el capturen.
Regles:	Si un jugador agafa el mocador i torna al seu propi camp sense ser   capturat, el seu equip tindrà 2 punts; en cas contrari, els altres dos equips aconseguiran 1 punt. Cap dels 3 jugadors podrà passar als camps dels contraris a no ser que siga per a  capturar a l’adversari que ha agafat el mocador. En cas de que un dels 3 ho faja, se li concedirà 1 punt als dos equips adversaris.
Observacions:	Al canviar el joc a tres equips, la situació es va complicar ja que els jugadors tenien que estar pendents de dos rivals. S’observaren clares aliances entre rivals per a perseguir l’oponent que tenia el mocador. Al realitzar les preguntes corresponents, ens vam adonar que els alumnes ja havien comprés el canvi de joc dual a paradoxal.
Representació gràfica:

EL MOCADORET		4.AMBIVALENT INESTABLE
Material:	1 mocador
Descripció:	Es divideix la classe en 3 equips. A cada jugador d’aquests se li assigna un nombre, tants com jugadors hi haja. Quan el mestre diga un nombre determinat, els 3 jugadors de cada equip als que els corresponga eixe nombre eixiran corrent a agafar el mocadoret, intentant dur-lo al propi camp sense que els contrari el capturen.
Regles:	Aquells que perden, és a dir, no capturen al contrari que ha agafat el mocador, passaran a formar part de l’equip del membre guanyador, tenint que agafar el seu nombre algun dels membres dels que eren els del seu equip. En cas de que el que ha agafat el mocador siga pillat, no es produiran modificacions i tots continuaran formant part dels seus respectius equips. Guanyarà l’equip que aconseguisca fer-se amb tots els membres dels equips adversaris, moment en el que acabarà el joc.
Observacions:	Aquest joc no el teníem preparat i el vam adaptar de la millor manera possible. Va haver confusió a l’hora de canviar d’equip, ja que en aquest cas eren tres els equips participants. Les reaccions dels participants eren similars a la variant anterior perquè la base era ambivalent i les característiques eren iguals, sols canviant el canvi d’equip per part dels jugadors que perdien. En el poc temps que es va realitzar vam observar que la gent havia comprés com funcionava un joc d’aquest tipus.
Representació gràfica:

5.COMENTARIS FINALS

Amb la proposta de les diverses variants de “el mocadoret” havem intentat mostrar les possibilitats de la comunicació motriu per a treballar en l’aprenentatge en els jocs, mostrant les diferents reds de comunicació existents.

Les seues possibilitats per a desentranyar els fenòmens de comunicació i decisió, identificar les peculiaritats de rols soci motors i determinar el caràcter cristal·lí o ambigu de les estratègies, son incomparables. Tant és així, que podem dir que aquests tipus de jocs constaten de forma objectiva la riquesa de relacions humanes que es viuen en els jocs i de les experiències personals que generen.

La finalitat d’aquesta evolució era que els participants comprengueren mitjançant preguntes i pràctica l’essència dels jocs paradoxals, així com les seues característiques i trets principals.

REFERÈNCIES BIBLIOGRAFIQUES

·         Lavega, P. (1997). Aplicación educativa/recreativa del juego a partir de sus distintos niveles de organización. Comunicación presentada en el 20th World Play Conference “Play and Society”, ICCPFacultad Motricidad H umana, Lisboa, 13-15 octubre 1997

·         Sánchez, R. (2000). Del duelo a la paradoja: Una propuesta de enseñanza de los juegos tradicionales infantiles basada en la comunicación motriz. En Berzal, A. (org.). III Jornades d’Intercanvi d’Experiències d’Educació Física. Valencia: CEFIRE,pp. 173189.

·         Lavega, P. (2002) JUEGOS TRADICIONALES Y EDUCACIÓN: Aprender a relacionarse. Relacionarse para aprender. Encuentro internacional sobre los juegos. Herencia, transmisión y difusión de los juegos tradicionales. Historia y prospectiva. Nantes 3-5 octubre 2002.

http://www.nuestrosjuegostradicionales.es/attachments/018_JUEGOS TRADICIONALES Y EDUCACI%C3%93N.pdf

Lavega, P. (2007) El juego motor y la pedagogía de las conductas motrices. Revista Conexões v5, n1, 2007. Disponible: http://fefnet178.fef.unicamp.br/ojs/index.php/fef/article